Monzó: 'El Tribunal Constitucional fa cagar;els polítics fan cagar, i mig'

La complicitat entre Monzó i Espadaler era evident, amb somriures, anècdotes compartides, records estranyats, una complicitat de la que han fet partícip tota la platea que seguia intensament unes explicacions que feien, si és que era possible, encara més proper un dels escriptors més llegits a Catalunya.

Explica que la primera vegada que el van enviar per fer una cobertura especial va ser l'11 de setembre, a Nova York 'podria haver fet una pel·lícula només de l'arribada en avió, passant per sobre de la badia de Nova York, amb les barques dels ricatxos  de Long Island com si res no hagués passat, i a Manhattan encara sortia fum, no feia ni tres dies de l'atemptat'. Monzó parla de les vivències, dels records, les pudors de les runes i els focs i afirma que 'm'agrada escriure i opinar sobre tot, encara que no en sàpiga res'.

Però no són els fets noticiables els que retrata, sinó 'pinzellades de la vida humana, com en l'inici de la segona intifada a Israel, em fixava amb les coses quotidianes, amb la rebotiga de la guerra'.

'Jo faig tics, però no faig això només' ha afirmat Monzó quan una persona del públic li ha preguntat d'on treia les idees pels articles, 'llegeixo molt, és com una obsessió, ho llegeixo tot, els diaris, de diferents països, en diferents idiomes. De fet trobo a faltar notícies; amb això de la crisi hi ha cada vegada més opinió als diaris i busco informació als diaris locals. Perquè la premsa nacional es fa ressò de temes típics, repetitius, el món està ple d'idiotes, d'imbècils i d'estafadors, però moltes altres notícies no es donen'.

És un desencantat de la política, l'extrem del desengany, i afirma que ja no es creu a ningú 'és una situació gairebé de budisme, no hi ha ni bé ni mal, no em crec a ningú'. Precisament un dels temes d'actualitat, l'actuació del Tribunal Constitucional amb l'estatut, és precisament un tema al que Monzó no hi dedicaria ni un minut: 'no perdré una línia de text per parlar de política, em fa fàstic. I el tribunal Constitucional, ni mitja ratlla, perquè fa cagar, però els polítics catalans fan cagar i mig'.

Explica que no és que tan se li'n doni, sinó que l'indigna, 'la meva missió no és salvar el món, ni el país, no he de fer política ni militància, ja ho vaig fer quan era jove, i perquè era idiota...Del que tinc ganes de parlar és d'una dona que l'han tancat a la nevera uns lladres que li havien entrat a robar a casa quan ella fregava el rebedor'.