'Per una anomalia que té una explicació de fa mil anys, a la Franja no som administrativament catalans'

El prestigi: la gent de la Franja, encara que coneix el català, vol manifestar el seu aragonesisme, que personalment crec que és postís artificial. No hi ha consciència que la llengua catalana, que ha estat sempre la nostra, hagi de ser oficial. Començant pels ajuntaments, que malgrat 17 van signar la declaració de Mequinensa (febrer 1984), per la que es comprometien a fer el possible per l’ús del català començant per les administracions, no s’ha fet res. Avui encara veia un rètol nou d’un carrer ‘Calle Lérida’.

 

Quan va entrar Marcelino Iglesias com a President de la Diputació General d’Aragó, ens vam omplir d’esperances, és de la Franja, pensàvem que la Llei de Llengües era qüestió de dies, i ja en fa tres legislatures. Primer m’hi oposava una mica, en el sentit que aquesta llei s’enfocarà més a donar protagonisme a l’aragonès, que d’altra banda no està reconegut ni per la universitat i per tant ho tenen més cru, però ara  vull que s’aprovi a veure si avancem, tot i que l’esborrany que hi ha és del 1997...

 

Sí, ha estat gràcies a que des de fa 24 promocions, els estudiants podien escollir com a assignatura optativa i fora del currículum (acadèmicament no conta) el català, cosa que van fer pràcticament totes les famílies. Un estudi del sociòleg Natxo Sorolla detalla que el 90% de la població sap parlar i llegir el català, un percentatge que a Fraga disminueix una mica. Que el conegui, però, no vol dir que el senti com a propi i s’hi identifiqui. El govern aragonès se’n vanta d’haver donat aquesta opció, i és bo el que s’ha fet perquè avui dia tothom és alfabetitzat en català, però no n’hi ha prou.

 

La deserció de la llengua, sobretot de parelles joves que no eduquen els seus fills en català. També hi ha la gent que arriba de fora, i no els immigrants d’altres països. Els perillosos, sociolingüísticament parlant, són els aragonesos de terra endins. La Franja encara pot absorbir força gent i de fet es preveu un creixement urbanístic considerable, so més no a Fraga, un creixement que fa certa por perquè serà gent forana.

 

Tot plegat va començar amb la Segregació del bisbat de Lleida de les parròquies de la Franja, que va culminar el 1995. Del litigi per les més de cent obres d’art, que estan catalogades com a tal, primer hi va haver silenci de la part catalana, però tant el conseller de cultura com el president de la Generalitat es van pronunciar. D’una banda poden anar reclamant les obres, i el Vaticà va fent declaracions però no ha investigat el tema. Per l’altra hi ha els papers legals. Un cop el litigi ha arribat al tribunal civil, es tracta d’obres d’art, que tenen un preu, que algú va pagar fa molt temps i del qual en tenen un rebut, i contra això...

 

Cap a Lleida, totalment. Està a 14 minuts de Fraga i sempre s’hi ha anat per tot. Des dels estudis, ja que Fraga l’any 68 encara no tenia ni un institut de secundària, per les compres i els negocis, i pel tema sanitari. L’Hospital de Barbastre ens queda a més d’una hora de camí i per mala carretera, i Saragossa, per autopista no baixa d’una hora. Des de Llitera fins i tot baixen a Fraga i d’allà cap a Lleida, continua quedant-los més a prop. En aquest sentit, crec que s’hauria de lluitar per una certa capitalitat cultural de Fraga, per la proximitat amb Lleida, que és indiscutiblement la capital de Ponent, apostant per aquesta relació.

 

S’ha avançat, s’han fet coses, però continua sent una llengua que la gent no fa servir, com si no tingués prestigi, com si no hagués de servir per les qüestions institucionals. D’altra banda s’ha de reconèixer que a l’any 79 no hi havia res, res de res, que donés suport a la llengua. Ara hi ha quatre associacions,L’Associació Cultural del Matarranya, Consells Locals de la Franja, Institut d’Estudis Baix Cinca i Centre d’Estudis Ribagorçans, que han tirat endavant la publicació Temps de Franja, on col·laboro sovint. La idea d’aquestes associacions és bona, l’aposta que fan per la llengua i la cultura,  però han acceptat el fet aragonès i estan deslligades de les associacions i els grups del principat. Al Casal Jaume I, de Fraga, busquem més aquest vincle, el treball conjunt, cap a uns mateixos Països Catalans. El tema de les escoles, sí que va ser una autèntica revolució però s’ha quedat en allò. Majoritàriament som culés, i els nens que juguen al carrer a vegades emules a en JM Puyal, cosa que diu molt del que escolten, i a nivell de mitjans de comunicació si que es mira TV3 i Radio Fraga emet algun programa en català, però majoritàriament tot és en castellà i el català entra una mica però per la porta petita.

 

Una dignificació de la llengua. De fet no demanem res que no pertoqui. La franja és l’únic territori de l’estat que no té cap corpus legal que empari el català, i això que no som administrativament catalans per una anomalia que té una explicació històrica de fa mil anys. Cal que l’administració perdi la vergonya per reconèixer que el català és i ha estat sempre la llengua de la Franja i que es pot fer servir a tots nivells, no a casa o en converses personals, o a vegades ni això. Cal creure en la identitat que representa la llengua per un territori on es parla català i veure que els que defensen l’aragonesisme el que realment defensa és espanyolisme. La tasca de les escoles s’ha de potenciar, fent-ho una assignatura curricular i les associacions haurien de perdre la por i pronunciar-se, lluitar una mica més. Jo també sóc nacionalista per poder deixar de ser-ho.